Acte previ al Concert per la Llengua (27 d'octubre de 2012)

Participació conjunta amb l'Ateneu Vilanoví

 

Bona tarda a tothom.

En primer lloc, en nom de l’Associació Cultural Desperta! i de l’Ateneu Vilanovi, donem les gràcies a Arran Vilanova i al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans per haver-nos convidat a participar en aquest acte. Ambdues entitats formem part d’aquest col·lectiu –d’aquest projecte il·lusionant i engrescador– que anomenem Esquerra Independentista.

Som Desperta!, una entitat dedicada a la defensa i la promoció de la llengua i de la cultura catalana en qualsevol dels seus àmbits (la literatura, la història, la gastronomia, el folklore, la música...). La llengua, perquè és el que ens identifica en el món, el que ens fa diferents, el que ens fa, en definitiva, membres d’una nació i no pas d’una altra; i la resta de manifestacions culturals perquè, en el seu conjunt, ens fan ser com som i són fruit, alhora, d’aquesta manera de ser i de fer.

I som l’Ateneu, un espai de reflexió i debat que aixopluga –fins i tot físicament– una colla d’entitats que, des de dins o des de fora de l’Esquerra Independentista, però sempre amb un punt de vista rupturista i alternatiu que va més enllà de les “doctrines oficials”, treballen i lluiten cada dia per un país lliure –tot el país, els Països Catalans–, per una societat més culta, justa i sostenible o per la conservació del territori.

Des de totes dues entitats, tal com es diu en la declaració d’intencions de Desperta!, “volem raonar, conèixer-nos i, com a conseqüència, esdevenir més crítics amb el que ens envolta, però també amb nosaltres mateixos”. Ja deia Joan Fuster que “allò que més m’interessa de les meues idees, són les objeccions que jo mateix podria posar-hi”.

Se’ns ha convidat a parlar de la defensa de la nostra llengua –i ho farem– i a condemnar els atacs que, dia rere dia, rep per part dels estats espanyol i francès –i també ho farem. Però, alhora, voldrem anar una mica més enllà. Volem preguntar-nos quina és la seva intencionalitat quan ataquen la nostra llengua.

A la Catalunya del Nord, la reducció del finançament a la Bressola ha provocat ja el tancament d’una de les seves escoles. A l’Est, a les illes, la desaparició de l’obligatorietat del coneixement del català per part dels funcionaris –l’anomenat “requisit lingüístic”– i les especulacions sobre possibles canvis en les línies educatives en català plantegen un futur incert per a la llengua. A Ponent, a la Franja, la llengua que parlen ja no es diu “català” sinó “llengua aragonesa de l'àrea oriental d'Aragó”. Al Sud, a les comarques del País Valencià, la desaparició del senyal de TV3 arracona la llengua del país a un ús testimonial; a més, les grandíssimes dificultats per a l’escolarització en valencià (o en català, diguem-li com vulguem) deixen cada any milers d’infants sense poder estudiar en la seva llengua. Al Principat, finalment, les sentències dels tribunals espanyols no fan preveure un futur gaire esperançador per a la nostra llengua a les escoles.

La llista de greuges seria inacabable i no ens cansarem mai de retreure’ls-ho i de condemnar-ho de la manera més contundent. En el fons, però, el que els molesta no és que utilitzem una llengua que no és la seva; el que els treu de polleguera és que siguem diferents. La seva voluntat uniformitzadora troba en la llengua un símptoma massa clar que no som ben bé iguals; amb la llengua, se’ns nota massa, que som diferents. A l’hora de comparar llengües, ens adonem que tot és qüestió de punts de vista. Quan parlem una llengua, fem molt més que utilitzar un determinat recull de mots aplicant-hi un conjunt de regles gramaticals; parlar una llengua és manifestar una determinada manera d’entendre el món, forjada a través de la història i marcada per l’arrelament al territori. Per això no som capaços d’arribar a dominar de veritat una llengua que no és la materna. Mai no ens acaba d’anar bé: o ens estreny o ens va baldera. És el punt de vista el que fa que, quan els estudiants catalans se salten una classe, diguem que “fan campana”, mentre que els espanyols diuen que “hacen novillos”. No és clar per què en diem “fer campana”: Joan Amades deia que la raó era que els nens que no anaven a classe eren castigats a anar a tocar les campanes, mentre que Coromines pensava que el motiu era que se n’anaven a passejar pel camp; el que sí que és clar, en canvi, és que els nens espanyols que feien “novillos” devien dedicar el temps a una activitat bastant diferent que tots i totes podeu imaginar. El punt de vista és un altre; l’ecosistema de la llengua, també. El seu raonament és molt senzill: si matem la llengua, eliminem el punt de vista diferent i, per tant, ens assemblarem més a ells.

És per aquesta mateixa raó que malden per trencar la unitat de la llengua. El simple fet de sentir parlar de Països Catalans els exaspera, els provoca urticària. I és aquí on són capaços de fer les barrabassades més grans. I en podríem treure una pila d’exemples, des dels més subtils als més descarats o, fins i tot, violents. En comentarem, només, un de tants. El llibre de llengua de sisè de primària de l’editorial Santillana té una versió diferent per a cadascuna de les tres “comunidades autónomas” de llengua catalana. Parlant dels referents pel que fa a la poesia, la versió del Principat esmenta Gabriel Ferreter i Miquel Martí i Pol; la del País Valencià, Enric Soler i Godes i Vicent Andrés Estellés; i la de les Illes, Josep M. Llompart i Miquel Martí i Pol. Vaja, per entendre’ns, Miquel Marti i Pol es poeta de referència per a un estudiant d’Ulldecona, però no ho és per a un de Vinaròs, que viu quinze quilòmetres més al Sud i amb el qual comparteix llengua. Com diu molt bé Rosa Calafat en el seu llibre “Torcebraç entre dues cultures”, algú es podria imaginar una versió del mateix manual per a la Comunidad de Madrid en què García Lorca no fos presentat com un referent poètic pel fet de ser andalús? Senzillament, rídicul.

La proximitat entre catalans del nord i del sud ens allunya d’ells, accentua i fa més visible la diferència.

“Hábleme en cristiano!”, ens deien –i continuen dient– des de l’oest; “Soyez porpres, parlez français!”, pintaven als patis de les escoles del nord. I a nosaltres, que som tossuts de mena, ja ens està bé que ens diguin infidels o que ens considerin bruts. La llengua no es toca! I, en la seva defensa, seguim... seguim i seguirem, com diuen els de Benimaclet.

I ara... ara diuen que ens han d’espanyolitzar. No han entès res!

Ningú no ens espanyolitzarà, ningú! Ni a nosaltres ni a la nostra canalla! Ho repetim, per si no ho entenen: Ni els cristians que ens volen espanyolitzar ni els encarregats de la neteja que ens volen afrancesar no ens faran ni espanyols ni francesos! Després de tres-cents anys d’intentar-ho, tenir-ne encara la pretensió –i la mínima esperança d’aconseguir-ho– és un insult a la intel·ligència, fins i tot a la poca que puguin tenir ells. Mai no ho aconseguiran. I tot per una raó molt senzilla: no som espanyols ni francesos ni tenim cap interès a ser-ho.

Permeteu-nos, per acabar, que ens dirigim a una persona que, durant les darreres setmanes, ens ha demostrat fins a quin punt ens estima. Tu, ministre, ni se t’acudeixi intentar espanyolitzar les nostres aules i la nostra gent! Des del parvulari fins a la universitat, la nostra llengua és el català! Ministre, Werts-te’n a la merda!

Salut i Independència!

Vilanova i la Geltrú, Països Catalans, 27 d’octubre de 2012