Cinquanta anys de "Nosaltres els valencians"

Disseny: Maria Ametllé

 

L'exposició

   
   

La xerrada

   
   

Intervenció de Joan Terol

A PROPÒSIT DE JOAN FUSTER

Que Fuster és un assagista del tot imprescindible, absolutament polièdric i d’una vastíssima cultura ho confirma el Fuster poeta que a “última llista” del llibre Ofici de Difunt publicat el 1950 ens va ensenyant, descarat, tot el que porta a la butxaca del pantalons:

gandhi vaca distreta entre magranes

paul valéry o la pedra contra els càrrecs

el doctor freud circumcidant les boques

eugeni d’ors el furgadents de plata

point counter point novel·la per a cries

l’asceta d’ateneu dic unamuno

charles maurras i paul claudel es besen

cocteau cotó i genet un moralista

le mythe de sisyphe en porcellana

els plàcids oboès d’igor stravinski

josep carner es perd per la muntanya

ara ortega y gasset ha obert botiga

monsieur verdoux gran film de putxinel·lis

don teodor llorente amb versos tendres

sartre el respectuós per una banda

neruda de salnitre i de manera

carles riba interposa un veto aurífic

andré gide esgotat per una corda

joan miró pintor damunt l’esquena

ezra pound repuntava allò a la itàlia

efa poulenc és gran amic dels gossos

fontamara és un llibre sense tapes

diuen que andré breton morí de llúpies

paul klee paul klee la rosa serà eterna

proust reunint els quatre punts de l’asma

l’ulissi de dublín ofega truites

walt whitman astorat per ingrid bergman

guernica la gran tela de la ràbia

el pobre bernanos sense sotana

jo tinc per simenon un alt respecte

ni rilke ni el confetti no m’ajuden

tolstoi que es feia trenes a la barba

i el seu fill eremburg nét de tzarines

i el senyor rafael pérez i pérez

dels antics sant jeroni perquè udola

l’aretí perquè té gran fantasia

el cant gregorià quan plou diumenge

bernat i baldoví que és del meu poble

i alguns altres disserts de l’encontrada

de pintors me n’abstinc foren de pasta

bach oh el déu bach el músic de sobines

ja no em queda res més a la butxaca

Comprovem, a més,  que el poema té un to marcadament antilíric, i que Fuster és el millor Fuster: irònic, mordaç i escèptic, ben lluny de la poesia simbolista de Riba, posem per cas.

La definició enciclopèdica de l’assaig ens diu que és un gènere en prosa, no narratiu,  que tracta de temes filosòfics, històrics, polítics, literaris, científics o artístics; que sol partir de la crítica o l’anàlisi dels fets i dades per arribar a concloure unes determinades idees (hipòtesis, valors...). En el cas de Fuster, a més, l’assaig és una incitació a la conversa, a divagar sobre qualsevol tema, fins i tot a “parlar per parlar”.

L’assaig era, doncs , una literatura divulgativa d’idees, que no volia ser cap estudi històric, ni tesi doctoral, ni tampoc havia de tenir pretensions científiques. L’assaig havia de buscar la polèmica, permetre el diàleg, i sobretot havia de ser amè, entretingut.

L’any 1955, l’any que jo vaig néixer al carrer de Cristóbal Sorní de Burjassot, si en fa d’anys!, Fuster va iniciar la seva carrera com a assagista amb la publicació d’ El descrèdit de la realitat que es caracteritza, a banda de la seva amplitud, per un estil incisiu, una adjectivització hàbil i precisa i, també, per l’erudició, la història i la crítica literària.

Fuster encetava un camí que sorprenia a tothom...el mateix Pla en l’ Homenot que li dedicà ja deia “ Conceptuo l’aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable”.

Mireu si encara no resulta ben divertit i “revelador” l’aforisme que va dedicar al que és considerat el filòsof més importat del segleXX : “Creieu-me, que és una recomanació feta de tor cor. Llegiu Bertrand Russell. No és un filòsof, és un desinfectant.” [!....]

No cal dir que també ens arribaven  notícies “sorprenents i reveladores” a través dels llibres que podíem trobar  a l’amagatall de la llibreria Tres i Quatre; objecte, poc més tard, d’atemptats terroristes de l’extrema dreta valenciana, alguns membres de la qual van ser incorporats  per Emilio Attard com a militants a la UCD (la UCD valenciana, tot s’ha de dir, provenia del Partido Popular de la Región Valenciana, vinculada al Movimiento Nacional),  i que estava al carrer de Pérez Bayer de la ciutat de València i on no només podíem trobar edicions pirates de Joan Salvat Papasseit, sinó també tenir accés als llibres d’ Antonio Gramsci, Pier Paolo Pasolini, Cesare Pavese, Emil Cioran o Wilhelm Reich; als de Daniel Cohn-Bendit o als de l’Andreas Baader i Ulrike Meinhoff, de la Fracció de l’Excèrcit Roig..., quina llibertat que es respirava allà dintre!

Allà, entre converses conspiratives  ens trobàvem  Eliseu Climent ,Rosa Raga,  Carles Jorro, Rafael Mengual (Isa Tròlec), David Fernández, Josep Piera, Adela Costa, Josep Vicenç Marquès, Alfons López Tena, Amadeu Fabregat, Alfons Cucó, Gaspar Jaén, Joan Monleón, Josep Guia... I també vaig coincidir, però això ja són paraules majors,  per primer cop, amb Fuster i Estellès. Fuster, l’any 1982,  em publicaria sis poemes a la revista L’Espill  de la qual n’ era el director, permeteu-me que us en llegeixi el primer:

Encara a voltes, cansat, ofegat

pel renou de la mar, espigole

capvespres, buscant forats com

l’ocell en la fosca, per seguir

l’estrany bes i allí morir.

i ja no sé si espere l’acompliment

del crim, o si les cendres

insomnes despertaran per als

meus llavis una pluja d’estels.

En aquell moment van ser tot un honor per a mi no només els seus comentaris afalagadors, sinó també el fet de sentir que algú com ell compartia el secret que s’hi amagava.  A Tres i Quatre  també coneixeria els meus grans amics, els poetes Joan Navarro i Salvador Jàfer. Ara que hi penso,  no vaig arribar a coincidir mai amb el gran humanista Joan Francesc Mira, de qui tan admiro les seves traduccions dels clàssics.

[...] I tot això venia per l’aforisme de Fuster sobre Russel! Déu n’hi do...

L’any 1972 Fuster va publicar – Literatura catalana contemporània – el llibre amb què, dotze anys després, vaig estudiar els temes de literatura per a preparar l’oposició al cos de professors d’Educació Secundària de la Generalitat de Catalunya.

I també amb Fuster, engrescats pels seus estudis de crítica literària,  vam llegir Sant Vicent Ferrer, i Ausiàs March, i Roís de Corella, entre d’altres.

No cal dir que tota una generació d’universitaris valencians som fills tant dels seus estudis i crítiques literaris com de les seves reflexions nacionals.

Descobríem que els catalans érem nosaltres, i també els del nord enllà de la Sènia, aquells que, amb una certa ironia ens agradava anomenar valencians del nord.

De la publicació de “Nosaltres els valencians” (1962) a la Batalla de València (1977)

Potser caldria començar explicant que tant el pancatalanisme (a principis del s.XX, Miquel Duran i Tortajada i Eduard Martínez Ferrando ja parlaven habitualment de Nació Catalana en els seus textos valencianistes; i, aquest, és molt probablement l’origen i desenvolupament fusterià del concepte Països Catalans), com el regionalisme anticatalanista (Josep Maria Bayarri publica el 1931 El perill català) i l’espanyolisme (que paradoxalment formava part de l’ ideari del republicanisme d’esquerres i blasquista) són corrents del valencianisme polític que ja existia abans de la proclamació de la República Catalana i més tard de la II República Espanyola.

Durant la República els partits valencianistes d’esquerres ( Partit Valencianista d’Esquerres, escissió blasquista, Esquerra Valenciana i Esquerra Republicana Valenciana; els de dretes com  Unió Valencianista Regional ,relacionada amb la Lliga Regionalista de Cambó; o els catòlics de l’ Acció Nacionalista Valenciana; i els catalanistes d’ Acció Valenciana on militava l’artífex de les Normes de Castelló Carles Salvador, no van qüestionar mai la unitat de la llengua catalana, tot i que feien servir amb normalitat el terme de valenciana per referir- s’hi.

A més, defensaven, amb major o menor grau,  l’agermanament amb la resta de terres de parla catalana. Acció Valenciana afirmava coses com “Volem la reconstrucció de la nostra nacionalitat formada com sempre pels Estats federats de València, Mallorca i Catalunya”.

El 1931 i per iniciativa fonamentalment blasquista els  valencians, com ja havien fet els catalans,  havien  redactat  un  avantprojecte d’Estatut d’Autonomia  que no va arribar a aprovar-se. Tot i que la victòria del Front Popular el 1936 va revifar les reivindicacions nacionals dels valencians, l’aixecament militar contra la República i la guerra van deixar el País Valencià sense Estatut.

La dictadura va perseguir i va reprimir el valencianisme que només un petit grup mantindrà viu al voltant de l’editorial Torre, d’ideologia conservadora i d’arrel cristiana.

Una altra institució, Lo Rat Penat, serà tolerada intermitentment pel règim del dictador Francisco Franco. Precisament en aquesta institució és on vaig aprendre valencià amb la gramàtica de Carles Salvador que encara conservo. I  recordo el mestre Emili Beüt i el cronista Santiago Bru i Vidal enmig d’aquella gran sala d’un palau renaixentista que és a la plaça de Manises a tocar del Palau de la Generalitat Valenciana. Vaig anar amb un amic  de la colla de Benicalap que a qui li dèiem el “Txia”, per García. Jo tenia disset anys i feia versos a la senyera de la ciutat; el meu nacionalisme era ben bé temperamental i vaig guanyar un accèssit als Jocs Floral d’aquella institució de la Renaixença valenciana que havia governat Teodor Llorente. Fuster arribaria més tard.

Al poble, conservo encara als prestatges del meu quarto de fadrí la primera edició de Nosaltres els valencians. Jo havia sentit a casa meva dir allò de “Valencians i catalans, cosins germans” i potser per això no em va sorprendre gens el, si voleu, “nacionalisme essencialista” de Fuster que vaig conèixer a la Facultat de Filosofia i Lletres. El fusterianisme fou el corrent valencianista majoritari durant la dècada dels 60, 70, i 80. Compartir la llengua i la cultura amb els nostres veïns em facilitava, i de quina manera!, reconèixer el marc nacional dels valencians i el meu propi: Els Països Catalans. D’aquesta manera,  Fuster ens oferia als joves antifranquistes un altra raó per lluitar, ara també,  contra la metròpoli colonial.

És veritat que el pensament fusterià atorga a la llengua compartida amb catalans i illencs un paper central en la concepció nacional: els Països Catalans són els territoris catalanoparlants de l’antiga Corona d’Aragó; tot i això, qüestionat i qüestionable,  mai ningú va proposar cap model polític, ni el dret d’autodeterminació respecte dels Països Catalans; i,  des de València, aquells que consideraven Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià la mateixa comunitat nacional, sempre van reivindicar un Estatut regional dintre d’Espanya.

Però tornem a Nosaltres el valencians. L’afirmació i la vindicació de la catalanitat dels valencians havia estat una constant – esgrimida, sovint, enfront de l’espanyolisme, i també, però, dels catalans regionalistes; i ja l’any 1953 a la revista de l’exili mexicà Pont Blau, Fuster escrivia: “ del s. XIII al XVI hi hagué una València exclusivament catalana: l’ única que ha estat fecunda, en magnífica plenitud per l’esperit i per a la història”.

I cal que ens ho recordem cada dia, com si fos un mantra : València i Mallorca són Catalunya: que a la València de March i de Martorell i  a la Mallorca de Llull; però també a la de Vicent Andrés Estellès i a la de Bartomeu Rosselló Pòrcel, els correspon la denominació d’origen de la millor literatura escrita al nostre país: Els Països Catalans, o si voleu, per què no?, Catalunya.

Als valencians com jo ja fa molt de temps que ens honora la filiació de catalanistes.

L’any 1962, doncs, Fuster publica un dels assaigs més decisius i polèmics de la postguerra, en què s’analitzen els problemes del poble valencià i el reduccionisme regionalista de la nació. Fuster parla del “particularisme valencià”, del què i del per què, del confusionisme estúpid que provoca la restricció del mot “català” al Principat. La unitat lingüística és correlativa a una altra unitat que hi subjau. “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”.

Aquesta accepció esquifida del mot que fa la cosa ha estat i és l’arma més poderosa que utilitza el nacionalisme espanyol contra els Països Catalans. Fa més de quaranta anys que un terrorisme d’Estat de baixa intensitat intenta enterrar els postulats fusterians, i dinamitar els ponts entre els territoris de la nació catalana. Ho saben: un país mutilat, amputat, escorxat i trencat és senzillament un país vençut. Ells ho saben, repeteixo. I per això l’aposta principal de l’espanyolisme i del regionalisme unionista valencià és fer del valencianisme regionalista una alternativa insubstancial, regional, epidèrmica, subordinada, marginal i folkloritzant;  i del pancatalanisme fusterià  una opció irrealitzable, utòpica, però sobretot  mesquina pel que té de renúncia i traïció a l’essència de la pàtria valenciana que és la d’ofrenar noves glòries a Espanya.

Amb quin objectiu? La dominació de classe i nacional dels valencians. Malauradament no podem dir que les coses els hagin anat malament.

Indecisions, traïcions, guerra bruta, tot és lícit contra la realitat d’una nació que  hauria de ser dels catalans. El valencianisme fusterià no havia passat desapercebut per a les autoritats franquistes. I la manifestació  “unitària” del 7 d’octubre de 1977, en què mig milió de valencians, jo també hi era, es van manifestar a la ciutat de València per demanar l’autonomia,  encendrien totes les alarmes de l’Estat i va fer que la democràcia espanyola activés tots els mecanismes per desactivar el procés de recuperació nacional dels valencians.

 “La idea dels Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. És una obligació “moral”, en principi. És, al mateix temps, una precaució salvadora: in unitate virtus. La corda que lliga la mata de jonc – la unitat- és l’únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, catalans i balears. “ E si en llevats a cordó, de jonc en jonc  la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol jonc no hi romandrà”. I qui pugui i vulgui entendre, que entengui”.

I Fuster, l’intel·lectual de Sueca, fou cremat a la foguera... de les Falles, és clar, durant la cavalcada del Ninot, com també algunes pàgines del seu llibre “ El País Valenciano”.

Fuster incisiu, directe, suggeridor, provocador... com no volíeu que s’aixequés una bona polseguera... “ Assumiràs la veu d’un poble,/ i seràs la veu del teu poble, / i seràs ,per sempre, poble,/i patiràs, i esperaràs,/ i aniràs sempre entre la pols,/ et seguirà una polseguera”. ( Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés)

El conflicte té el seu origen en la transició espanyola. El nacionalisme valencià, durant la dècada dels 70 va aconseguir que els partits d’esquerra adoptessin posicions autonomistes, favorables a la unitat de la llengua i l’ús dels símbols, alguns dels quals, com la bandera, compartits amb Catalunya.

I Fuster encenia els ànims amb frases com aquesta: “No és que la bandera valenciana siga igual que la catalana. És la mateixa. Igual que amb la llengua i tantes altres coses”.

I  va ser arran de les eleccions a les Corts Espanyoles, l’any 1977, en què la dreta més reaccionària, espanyolista i regionalista va ser desplaçada en part del poder polític valencià que aquesta planegés una violenta estratègia de xoc, per tal de recuperar el poder.

I el laboratori de la transició democràticofranquista va començar a assajar a la ciutat de València una nova arma no convencional contra el projecte nacional dels valencians: el blaverisme : els regionalistes adversaris del valencianisme fusterià , manipulats per la dreta de l’Alianza Popular i fins i tot de la UCD van aconseguir fracturar el valencianisme embrionari. I començà la guerra : Emilio Attard va encarregar a Fernando Abril Martorell, home de confiança d’Adolfo Súarez, i a Manuel Brosseta Pont, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i hi poder condicionar el procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. Es van eliminar del partit els membres liberals, alguns d’ells, si no amics, coneguts de Fuster com Francesc de Paula i Burguera, i es van assumir els postulats anticatalanistes. L’objectiu era frenar l’avanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d’un bon veïnat amb Catalunya, i als quals acusaran de catalanistes i catalanitzadors.

Els valencians podien dir no a Espanya i crear el seu propi Estat, o encara pitjor; podien decidir federar-se o confederar-se en un model d’Estat que Joan fuster havia batejat com a Països Catalans.

Per expandir-se van utilitzar com a plataformes populistes el diari Las Provincias, dirigit per Maria Consuelo Reyna (en 1978, l’escriptor valencianista Vicent Andrés Estellés és acomiadat com a redactor en cap del diari a causa de les pressions de la UCD, la identificació de la qual amb l’ideal blavero va ser absoluta), la Junta Central Fallera i el València Club de Futbol, així com professors i intel·lectuals com Juan Ferrando Badía i Gustavo Villapalos. L’any 1977 es va fundar el GAV (Grup d’Acció Valencianista) on es van infiltrar destacats elements de la dreta franquista, precisament a aquests elements ultradretans se’ls atribuiran molts dels atemptats terroristes que es van cometre contra els pancatalanistes entre els anys 1976 i 1981 i dels quals en va arribar a fer apologia des de la seva revista SOM quan ja havien prescrit  . Tot això és clar comptava amb la complicitat i el suport logístic del governador civil de València Jose María Fernández del Río. [...]

Algunes dades sobre fets violents que es van produir al País Valencià durant la transició “democràtica” i que alguns situen en l’anomenada Batalla de València:

1976

Abril. Per instigació de Ramón Pascual Lainosa, president de la Junta Central Fallera, és agredit el sacerdot Pere Riutort.

Juliol. Una bomba esclata la nit abans de la “Trobada dels pobles” a l’estadi del Llevant U.E.

Agost. Bomba a la llibreria “La Araña”

Novembre. Agressions a la Universitat de València, entre d’altres al degà de la Facultat de Filosofia i Lletres.

1977

Octubre. Atac a la Casa de Catalunya. Insults als parlamentaris durant la processó cívica de la senyera de la ciutat.

1978

Març. Irrupció d’activistes blavers al Palau de Benicarló, on es reuneix l’Assemblea de Parlamentaris.

Abril. Incidents durant la constitució del Consell del País Valencià.

Maig. Atacs a la casa del lingüista Manuel Sanchis Guarner.

Octubre. Bomba contra l’ “Aplec del País valencià”, a la plaça de toros.

Octubre. Explosió d’un paquet bomba a casa de Joan Fuster que provoca estralls.

Octubre. Intent d’assalt al Palau de la Generalitat Valenciana. Insults contra el president Josep Lluís Albinyana.

Desembre. Explosió d’un paquet bomba contra Manuel Sanchis Guarner que provoca estralls.

1979

Abril. Bombes als domicilis del president de la Generalitat Valenciana i de l’alcalde electe de la ciutat de València.

Octubre. Atac a la seu del PCPV.

1980

Tardor. Agressió a Josep Guia i la seva família.

1981

Setembre. Nova bomba contra Joan Fuster.

[...]

L’agitació , les coaccions i la violència al carrer van acabar condicionant i determinant en bona mesura les negociacions que mantenien les forces  polítiques durant el procés autonòmic i que havien de fer possible l’Estatut d’Autonomia que, finalment es va aprovar el 1982. Ai, l’esquerra valenciana!, es pensaven que cedint guanyarien alguna cosa... i anaven perden llençols a cada bugada. I si només haguessin estat els llençols...

S’adoptà el nom de Comunitat Valenciana, la senyera catalana (oficial al país Valencià entre 1978 i 1980) es canvià per la de la ciutat de València, el nom de la llengua pròpia seria “valencià sense cap referència a la filiació lingüística... i la fractura de la societat valenciana es feia irreversible.

Una fractura política i social que lluny d’apaivagar-se encara dura i s’estén ara a les illes on el president del Consell Insular, José Miguel Bauzá, del PP, lluita aferrissadament contra el pancatalanisme  sota les ordres del partit que té majoria absoluta a les Corts Espanyoles, i és  el dipositari fidelíssim del franquisme. I el PSOE,  que  comparteix, i ho han demostrat a bastament,i, la mateixa idea d’Espanya.

A Catalunya, com sempre, alguns, que, a més,  saben que el país està en joc, fan com si sentissin ploure.

Al llibre Un país sense política (1976) llegim:

“ Sóc “nacionalista” en  la mesura que m’obliguen a ser-ho , l’indispensable i prou. Perquè ,ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en  bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”.

En un article publicat a la Vanguardia el 5 d’abril del 1977 Fuster escrivia:

El fet és que, al País Valencià actual, pul·lulen unes minories que s’afirmen nacionalment “catalanes” sense dissimulació; a les quals jo m’hi apunto, si és que cal apuntar-s’hi [...] Jo sóc un modest fulano de Sueca que parla català i que se sent nacionalment català”.

Doncs, això.

Moltes gràcies.  

                                                                                  Joan Terol i Santana                                

Vilanova i la Geltrú 12 d’abril de 2013