Enrere

Manifest de la flama del Canigó

Un any més, encetem els actes de la Festa Nacional dels Països Catalans amb l’arribada de la Flama del Canigó. Aquesta flama va ser encesa ahir a la nit al cim de la muntanya per voluntaris de tots els Països Catalans, i està sent repartida avui per tots els nostres pobles i ciutats perquè amb ella s'encenguin les fogueres que han de cremar les nostres penes i els nostres malsons.

L'arribada de la Flama del Canigó ens recorda, any rere any, la necessitat de continuar lluitant per la llengua, per la seva unitat i pel seu ús quotidià en tots els àmbits i a tots els racons dels Països Catalans. Volem que la nostra llengua –la llengua de Ramon Llull, d'Ausiàs March, de Fuster, d'Estellés, de Jesús Moncada, de Rodoreda i tants i tants d'altres– sigui també la llengua dels pagesos, dels advocats, dels obrers, dels botiguers, dels estudiants i dels nous catalans acabats d'arribar d'altres parts del món. Si no aconseguim això, tot el nostre treball haurà estat inútil i, de mica en mica, aquesta flama s'anirà apagant.

El món civilitzat –les persones “netes, nobles, cultes, lliures, desvetllades i felices”, que deia el poeta– s’admiraria d’un acte com aquest: “Quin poble tan viu!” –dirien. “I quin símbols tan bonics per defensar la seva llengua!” I tindrien raó. La Flama del Canigó és un símbol que ompliria d’orgull qualsevol persona que estimi el seu país i la seva cultura. N’hi ha d’altres, però –aquells que som “covards, vells, salvatges, pobres, bruts i dissortats”–, que no ens ho acabem d’empassar i pensem que potser no som tan admirables. Com, si no, es pot entendre que un poble renunciï durant segles a la seva llibertat plena i accepti el seu esquarterament i la seva submissió? Com és possible que un poble vegi sense revoltar-se la progressiva pèrdua de presència de la seva llengua, la desaparició d’un canal de televisió que es vol dir “nacional” en una part del país i la substitució pel canal “internacional” en una altra? Com pot ser que ens quedem satisfets quan des del Principat cridem “Som una nació”, oblidant que amb aquest crit renunciem a la major part de la mateixa nació? Som una nació, i tant que sí! I estimem els nostres símbols. Però aquesta nació és molt més que quatre “províncies” i s’estén, no ho oblidem, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Enfront dels que des de fora –i malauradament també des de dins– volen mantenir-nos sotmesos, fem, doncs, que aquesta flama que rebem avui sigui, com diu la cançó, “la flama de tot un poble en moviment” i, seguint la tradició, cridem amb força, amb convenciment, però també amb la ferma voluntat de continuar treballant per la nostra llengua i per l'alliberament dels Països Catalans:

Visca la Flama del Canigó!
Visca la llengua catalana!
Visca els Països Catalans!

Visca la terra!

Vilanova i la Geltrú, 23 de juny de 2009
Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans