Manifest de la flama del Canigó 2010

Ara fa 125 anys, Verdaguer imaginava un diàleg entre els campanars de dos monestirs: el de Sant Miquel de Cuixà i el de Sant Martí del Canigó, molt a prop d’on aquesta nit s’ha encès la flama que ara rebem. L’estat ruïnos dels monestirs li servia per parlar d’un país en descomposició i per evocar-ne un passat gloriós:

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.”

I avui, què hauria vist avui Verdaguer si des del cim del Canigó hagués dirigit la seva mirada cap al castell de Salses –més al Nord–, cap a les platges de Guardamar –al Sud–, cap a Fraga –terra endins– o cap a Maó –mar enllà?

Hi hauria vist un país –els Països Catalans– vençut, esquarterat i ocupat; un país que no es rebel·la, que es rendeix i que accepta sense cap vergonya el lligam amb què altres el volen mantenir sotmès; un país que ha de demanar permís per poder decidir el seu futur; un país cada cop més gris i menys verd on es malmet el territori en nom d’un progrés que no és progrés… I hi hauria sentit, potser –només potser–, una llengua cada cop més amagada i menys genuïna, menys catalana. Verdaguer hauria vist un país amb una llengua que no és necessària per a viure-hi, una llengua que retrocedeix en una bona part del país i que és pràcticament inexistent en tants i tants àmbits de la vida quotidiana.

Però Verdaguer, el 1885, també feia un cant a l’optimisme i reivindicava, des d’aquelles parets enrunades, el renaixement del país:

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.”

I potser sí. Potser, entre la boira, avui Verdaguer hauria vist també un país que no es conforma a ser el que algú altre ha decidit que sigui; un país que treballa per la plena vitalitat de la seva llengua i la seva cultura; un país que no es cansa de cridar que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, som una sola nació; un país, en definitiva, que lluita per la dignitat més gran: la dignitat de fer-se lliure.

Recordant Martí i Pol, aquesta flama, encesa com cada any al cim del Canigó, ens ha de fer veure que, malgrat que tot està per fer, tot és possible. Manifestem, doncs, la nostra voluntat de no aturar-nos i de continuar treballant per un país lliure i per una llengua viva. Amb aquest esperit, rebem la flama del Canigó i, com cada any, cridem ben fort: 

Visca la Flama del Canigó!
Visca la llengua catalana!
Visca els Països Catalans!

Visca la terra!

Vilanova i la Geltrú, 23 de juny de 2010
Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans