Manifest de la flama del Canigó 2012

Un any més, fidel a la crida del Solstici, arriba renovada la Flama del Canigó, símbol del nostre compromís amb la llengua i de la unitat dels Països Catalans.

En aquest 2012, vivim un any de commemoracions que, com a ciutadans d’aquest país, ens haurien d’omplir d’orgull. D’una banda, el 28 de maig passat va fer cent anys del naixement d’Avel·lí Artís-Gener, l’enyorat Tísner, el polifacètic artista que va estimar la seva llengua com ningú, que ens va ensenyar a jugar-hi i que va fer de la coherència personal i política un estil de vida. De l’altra, commemorem els cinquanta anys de la publicació de dues obres cabdals de la literatura i l’assagística catalana: La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. Patriotisme i excel·lència en l’ús de la llengua, sensibilitat i qualitat literària reconeguda universalment, i màxima lucidesa i reflexió profunda sobre qui som i d’on venim. Tots tres són una mostra de compromís on faríem bé d’emmirallar-nos.

 I tanmateix, ni volem ni hem de fer de l’autocomplaença la nostra manera d’avançar; l’orgull i els records no ens han de fer oblidar que vivim moments molt difícils: el país és troba en un moment crític i, pel que fa a la llengua, a la precarietat amb què es mou des de fa anys, s’hi sumen en els darrers temps atacs que ens arriben per totes bandes. Així, a la Catalunya del Nord, la reducció del finançament a la Bressola ha provocat ja el tancament d’una de les seves escoles. A l’Est, a les illes, la desaparició de l’obligatorietat del coneixement del català per part dels funcionaris –l’anomenat “requisit lingüístic”– i les especulacions sobre possibles canvis en les línies educatives en català plantegen un futur incert per a la llengua. A Ponent, a la Franja, la llengua que parlen ja no es diu “català” sinó “llengua aragonesa de l'àrea oriental d'Aragó”. Al Sud, a les comarques del País Valencià, la desaparició del senyal de TV3 arracona la llengua del país a un ús testimonial; a més, les grandíssimes dificultats per a l’escolarització en valencià (o en català, diguem-li com vulguem) deixen cada any milers d’infants sense poder estudiar en la seva llengua. Al Principat, finalment, les sentències dels tribunals espanyols no fan preveure un futur gaire esperançador per a la nostra llengua a les escoles. I encara, per si no n’hi hagués prou, també nosaltres –els convençuts– som capaços de cometre, ni que sigui inconscientment, les més grans absurditats. És per això que anomenem Shopping night les nits amb els comerços oberts; Cowork o World Trade Center, els centres de negocis; Mountain bike, les bicicletes de muntanya; Fashion Week, les setmanes dedicades a la moda; o Yacht Painting o La Daurada Beach Club, les iniciatives empresarials. I això, per què? És molt senzill, fa més modern.

Només amb la nostra ferma voluntat de dir “prou!”, de sortir al carrer, de rebel·lar-nos, de desobeir quan calgui i de fer el definitiu pas endavant serem capaços de redreçar el país i la llengua. Ningú no ho farà si no ho fem nosaltres. Aquest és el nostre dret i aquesta és la nostra obligació. Defensem la llengua, doncs, i defensem el nostre país, els Països Catalans. I això, en paraules de Fuster, és “una obligació moral” i no pas cap “flatulència romàntica”.

L’any 1997, Avel·lí Artís-Gener, en l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, acabava el seu discurs de recepció amb un emocionat –i emocionant– “Visca Catalunya lliure!”. Nosaltres, avui, 15 anys després, rebem la Flama que ens recorda la necessitat de continuar treballant i lluitant cada dia per la nostra llengua i per l’alliberament dels Països Catalans, i, com va fer la Colometa a l’envelat de la plaça del Diamant, llancem a l’aire un “crit d’infern” per dir:

Visca la Flama del Canigó!

Visca la llengua catalana!

Visca els Països Catalans!

Visca la terra!

Vilanova i la Geltrú, 23 de juny de 2012

Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans