Manifest de la flama del Canigó 2013

“Mira si he corregut terres...”, diu la Malaguenya de Barxeta, una cançó popular molt coneguda al País Valencià. També la Flama que rebem avui, renovada anit com cada any al cim del Canigó, corre aquesta tarda les terres de tot el nostre país.

Al peu de la muntanya, la Flama ha sentit la veu de Jordi Barre cantant: “Nosaltres aqui parlem català. / Parlem català, és la nostra llengua. / Parlem català, és la nostra vida... / [...] I per més que facin, serem catalans!” I corre, també, la Flama, per les terres de Ponent, on asseguren que “La llengua catalana és patrimoni de les nostres comarques històriques (Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Ribagorça, Baix Aragó i Baix Aragó-Casp) i ja té una tradició de llengua estàndard fortament lligada a la producció literària dels nostres escriptors i l’ensenyament de la llengua a la Franja”. Al Sud, al nostre País Valencià, la Flama sentirà, encara, el ressò de la veu d’Ovidi Montllor –únic rei que, si fóssim monàrquics, voldríem per al nostre país– dient: “Per senyera, senyors, quatre barres. / Per idioma, i senyores, català. / Per condició, senyors, sense terres. / Per idea, i senyores, esquerrà. / [...] I torne a repetir: sóc alcoià. / Tinc senyera on blau no hi ha. / Dic ben alt que parle català / i ho faig a la manera de València.” I la Flama travessarà la mar. I allà, entre molins de vent i oliveres, sentirà aquests versos del poeta Pere Capellà: “Jo sóc balear, / jo sóc de mallorca, / català insular. / [...] Estim Catalunya / perquè té un passat / de lluita incansable / per la llibertat.” I encara, Mediterrani enllà, a l’illa de Sardenya, sentirà l’”Himne alguerès” de Ramon Clavellet: “Catalans d’Alguer, coratge! / No olvidem nostro passat. / En lo sou gloriós camí, / Catalunya sempre avança; / i, pertot on passa, llança / la llavor que ha de florir. / Oh germans, no disperem! / Catalunya està fent via. / Prest arribarà lo dia / en què tots renaixerem!”

De Nord a Sud i de Llevant fins a Ponent, catalanitat en estat pur: una llengua, la catalana; i un país –un sol país–, els Països Catalans.

“Mira si he corregut terres, / i on he vingut a parar?”, es pregunta la Malaguenya de Barxeta. Després de recórrer el País Valencià, la Franja, les Balears i les Pitiüses, la Catalunya del Nord, Andorra o la ciutat de l’Alguer, la Flama del Canigó, quan passi pel que anomenem Principat de Catalunya, també es preguntarà “on he vingut a parar?” Es trobarà una gent que massa sovint, de manera indigna i sense cap mena de vergonya, renega una part del país i hi renuncia, una gent que es deixa escapçar per dalt, per baix i pels dos costats sense queixar-se... sense revoltar-se; una gent que es mira impassiblement com, a d’altres parts del país, la seva llengua deixar de dir-se català per convertir-se en balear, valencià o el ridícul “lapao”; una gent que crea una entitat que es fa dir “nacional” i “catalana” i que no admet –amb els mateixos drets i les mateixes obligacions– delegacions de territoris de fora de la seva “comunidad autónoma” espanyola; una gent que accepta que a la seva televisió –aquella que presumeix de ser “la teva”– el País Valencià deixi de ser això, un país, per passar a ser una simple “comunitat”; una gent, en definitiva, que, èbria de mirar-se el melic, no sap veure que el país va més enllà d’aquelles “cuatro provincias” imposades des de centenars de quilòmetres de distància. Aquí és on “ha vingut ha parar”, la Flama!

Com ho podem permetre? Com ens ho podem permetre? És que potser són menys catalans els manacorins, els xativins o els perpinyanesos que nosaltres? Tenen menys dret a ser catalans Vicent Andrés Estellés o Ovidi Montllor pel fet d’haver nascut més avall del riu Sénia, Pere Capellà o Ramon Clavellet per haver-ho fet envoltats de mar, Jesús Moncada, massa a Ponent, o Joan-Lluís Lluís o Jordi Barre, massa al Nord?

És molt possible que, ben aviat, aquest trosset de país en què ens ha tocat viure –el que anomenem Catalunya– aconsegueixi, després de segles de lluita, la llibertat. Quan arribi aquest moment, l’alegria serà immensa, i tant que sí! No podem oblidar, però, que la feina no s’acabarà fins que arribi l’alliberament de la nació sencera i la pervivència de la llengua hi estigui assegurada a tots els seus racons.

La Flama del Canigó, que encendrà d’aquí a poques hores les fogueres en aquesta nit màgica, és el símbol de la unitat de la llengua, sí, però també ens recorda la necessitat de continuar treballant per la unitat del conjunt de la nació. Ja deia Fuster que “allò que siga el poble serà la llengua, o viceversa, allò que siga la llengua serà el poble: la identificació resulta ineludible.”

Amb aquesta voluntat, cridem amb força:

Visca la Flama del Canigó!

Visca la llengua catalana!

Visca els Països Catalans!

Visca la terra!

Vilanova i la Geltrú, 23 de juny de 2013

Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans