Manifest de la flama del Canigó 2014

Vida sens llibertat no és vida.” Així parla Brutus, personatge d’una de les joies del teatre barroc català, “Lucrècia”, del menorquí Joan Ramis i Ramis.

Vivim en un país estrany, paradoxal. En el “minúscul territori” del poeta de Roda de Ter, res no és el que sembla ni les coses són com esperaríem que fossin. Vivim en un país en què ens poden dir, sense avergonyir-se’n, que votar és antidemocràtic i il·legal; un país esquarterat de manera perversa per dalt, per baix i pels dos costats; un país en què una sola família pot imposar en quina llengua ha de formar-se un grup sencer (i no cal anar gaire lluny per veure-ho); un país en què és un jutge i no un pedagog qui decideix quin percentatge de temps s’ha de dedicar a cada llengua a les aules; un país que vol superar una crisi provocada per l’especulació i la construcció indiscriminada presentant absurds projectes d’urbanització faraònica; un país en què la violència de les anomenades “forces de l’ordre” no troba altra resposta que la impunitat; un país que rescata els poderosos i desnona els que no tenen res; un país que, malauradament, molts voldrien lliure sense que s’hi notés gaire el canvi.

Afortunadament, però, també som un país que ha estat capaç de convertir tres-cents anys d’ocupació en tres segles de resistència i que ha fet de la desobediència, la tenacitat i la lluita, la seva millor arma. I per això hem arribat fins aquí, a punt de convertir en realitat la vella utopia a la qual ha dedicat la seva vida tanta gent durant tants i tants anys. I ho farem, sigui com sigui i peti qui peti, d’aquí a molt pocs mesos, tal com s’ha de fer: amb una papereta i una urna.

Tinc pressa, / arribo al mar que em portarà ben lluny.” Aquests versos de la poetessa Montserrat Abelló il·lustren quin és el nostre sentiment i el nostre desig en aquest moment que pretenem històric. Tenim pressa, moltíssima pressa, volem alliberar-nos sense esperar ni un sol segon més de la càrrega que ens oprimeix des de fa tres segles. I volem fer-ho, no per aturar-nos, ben al contrari. Ho desitgem per encetar el camí cap a un país on la justícia social, la igualtat i la solidaritat siguin la norma i on la nostra llengua i la nostra cultura esdevinguin la base de la convivència. Talment com si fóssim un país com els altres.

 “Vida sens llibertat no és vida. / Sí que és mort.” Per això, perquè volem viure plenament en llibertat, seguirem endavant; és per això, que no ens aturarem. I ens hi acompanyarà sempre aquesta flama –la Flama del Canigó–, símbol de la unitat dels Països Catalans, que ens anima, any rere any, a no defallir i a continuar treballant fins que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no siguem res més que això: persones lliures en una terra lliure.

Potser sí que és veritat que som ingenus, idealistes, utòpics, inconformistes, somiadors, il·lusos… I tant que sí! Ara i sempre, fins a la victòria!

Visca la Flama del Canigó!
Visca la llengua catalana!
Visca els Països Catalans!

Visca la terra!

Vilanova i la Geltrú, 23 de juny de 2014
Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans