Presentació de "Torcebraç entre dues cultures", de Rosa Calafat

Divendres 17 de setembre, a les 19.30h, a l'Ateneu Vilanoví

 

Disseny: Josep M. Domènech

Rosa Calafat Vila (Andratx, 1963) és professora de lingüística de la Universitat de les Illes Balears. És autora dels textos «La imposició de l’espanyol a l’alta administració pública mallorquina» (Barcelona, 1995), Sabotatge a la llengua catalana (Palma, 1999), «Recursos lingüístics i resistència cultural» (Banyoles, 2007) i «La culturalització del terme de la segona oralitat» (Palma, 2007). Recentment ha estat guardonada amb el Premi d’Assaig Breu Irla 2010 per l’obra Cinc principis per a un ús ètic del llenguatge: Tractat epistemològic del llenguatge políticament correcte.

Text de Desperta! a la presentació

“Torcebraç entre dues cultures. De l’ecosistema de les llengües: de discursos i de percepcions”: un títol llarg i complex en què destaca una paraula, “torcebraç”. Quin és aquest torcebraç –aquest pols– de què parla l’autora i quin és l’ecosistema de les llengües?

Ocupar un país i sotmetre’l és molt senzill (si hom disposa de la força militar per fer-ho, és clar). Anul·lar-lo i colonitzar-lo mentalment ja és més difícil. És una tasca llarga en què l’ocupador –el colonitzador– ha d’utilitzar tota la seva capacitat de subtilesa i sofisticació per tal que l’ocupat –el colonitzat– adopti sense adonar-se’n els nous referents que se li volen transmetre; és a dir, que faci seus el punt de vista i la manera d’entendre el món del colonitzador, la intenció del qual és arribar a la uniformitat, aconseguir que d’una manera progressiva anem perdent la consciència de país, de pertinença a una cultura.

I és que tot és qüestió de punts de vista. A l’hora de parlar una llengua, fem molt més que utilitzar un determinat recull de mots aplicant-hi un conjunt de regles gramaticals; parlar una llengua és manifestar una determinada manera d’entendre el món, forjada a través de la història i marcada per l’arrelament al territori. Per això no som capaços d’arribar a dominar de veritat una llengua que no és la materna. És el punt de vista el que fa que, quan els estudiants catalans se salten una classe, diguem que “fan campana”, mentre que els espanyols diuen que “hacen novillos”. No és clar per què en diem “fer campana”: Amades deia que la raó era que els nens que no anaven a classe eren castigats a anar a tocar les campanes, mentre que Coromines pensava que el motiu era que se n’anaven a passejar pel camp; el que sí que és clar, en canvi, és que els nens espanyols que feien “novillos” devien dedicar el temps a una activitat bastant diferent, ara mateix prohibida a la Comunidad Autónoma de Catalunya. El punt de vista és un altre; l’ecosistema de la llengua, també.

Vegem-ne un altre cas. Hi ha cultures –entre les quals hi ha l’espanyola– que veneren la virginitat (per això parlen de la “Virgen María” o de  “la Virgen del Rocío”); als catalans, en canvi –que devem ser més oberts en tot allò que fa referència a la sexualitat–, la virginitat ens importa bastant poc i, posats a venerar, preferim fer-ho a la maternitat; és per això que parlem de la Mare de Déu de Lluc, de la Mare de Déu de Montserrat –la “Moreneta”– o de la Mare de Déu dels Desemparats –la “Geperudeta” (potser algun dia haurem d’analitzar aquest costum català de referir-nos a les nostres marededéus amb diminutius!). Si això és cert, com s’explica, doncs, que cada vegada més sentim parlar de la “Verge de Lluc”, de la “Verge de Montserrat” o de la “Verge dels Desemparats”? (i només cal fer un cop d’ull al Google per comprovar-ho). “Això no té cap importància”, ens diran, però potser en té més de la que ens sembla: representa la pèrdua del punt del vista propi i l’adquisició d’un altre que se’ns va imposant subtilment i sense que ens n’adonem.

Paradoxalment, aquest procés de colonització mental resulta més complicat –per al colonitzador, s’entén– en períodes dictatorials o de forta repressió que en èpoques democràtiques (encara que ens referim a democràcia “a l’espanyola”, que segurament no és ben bé el mateix). Durant la dictadura, en el nostre país era molt clar qui eren “els dolents” i què era el que pretenien: fer desaparèixer la nostra llengua, anul·lar-nos com a poble i assimilar-nos de bon grat o per força a la cultura espanyola. Amb la mort del dictador i immersos en aquesta pretesa democràcia, nosaltres abaixem la guàrdia i la tasca del colonitzador és diferent, canvia la metodologia però no els objectius: ara ja no se’ns prohibeix –en general– parlar la nostra llengua, ara es pretén que deixem d’utilitzar-la per raons de modernitat o d’inutilitat; ja no es parteix el nostre país en “regiones”, ara som un conjunt de “comunidades autónomas” amb tanta relació l’una amb l’altra com hi pugui haver entre un esquimal i les platges del Carib. Es pretén, en el fons, que deixem de “pensar en català”. I tot això ho anem acceptant com un fet normal, sense adonar-nos-en i sense emprenyar-nos gaire. I si ens molesta –per aprofitar un exemple de la mateixa Rosa en el llibre–, això no “ens farà bullir la sang” sinó que, com a molt,  “ens posarà com una moto” (i si algú no entén l’exemple, l’entendrà llegint el llibre).

Com en qualsevol combat, en aquest torcebraç hi ha moments en què l’un és a punt d’abatre l’altre. Sobretot nosaltres, sovint som a prop de perdre’l definitivament. Contra la força que representa el seu poder, nosaltres només hi podem oposar la força de la intel·ligència i, gràcies a treballs com els de la Rosa, el coneixement dels seus mètodes i de la seva manera de fer. El “Torcebraç” aconsegueix desemmascarar la seva metodologia, els mitjans amb què de mica en mica ens fan més i més petits. I gràcies al coneixement que adquirim, nosaltres ens fem més forts. Només sabent com actuen, serem capaços de defensar-nos i –potser– arribar a vèncer-los algun dia.

La situació actual és difícil, i ens cal un gran esforç per trencar aquesta dinàmica i començar el camí de la descolonització mental. Si, d’una banda, volen canviar els nostres referents –el nostre punt de vista–, de l’altra pretenen –i de mica en mica ho van aconseguint– que utilitzem un català “fàcil”. I què vol dir un català “fàcil”? És molt senzill, una llengua que abandoni les seves peculiaritats lèxiques i sintàctiques i s’acosti cada vegada més a l’espanyol, de manera que no es noti gaire que pertanyem a una altra cultura (ni millor ni pitjor, una altra). “Català fàcil”?, sí, fàcil per als espanyols.

“Torcebraç entre dues cultures”, sense perdre en cap moment el to acadèmic, es pot llegir com un llibre divulgatiu. Cadascú en pot fer la seva lectura i tothom podrà entendre el mecanisme del procés de colonització mental en què ens veiem sotmesos. No he volgut convertir aquestes paraules de presentació del llibre en una enumeració de la infinitat d’exemples amb què l’autora il·lustra els seus raonaments més teòrics, però n’hi ha un que em sembla molt clarificador. El llibre de llengua de sisè de primària de l’editorial Santillana té una versió diferent per a cadascuna de les tres “comunidades autónomas” de llengua catalana. Parlant dels referents pel que fa a la poesia, la versió del Principat esmenta Gabriel Ferreter i Miquel Martí i Pol; la del País Valencià, Enric Soler i Godes i Vicent Andrés Estellés; i la de les Illes, Josep M. Llompart i Miquel Martí i Pol. Vaja, per entendre’ns, Miquel Martí i Pol és poeta de referència per a un noi d’Ulldecona, però no ho és per a un de Vinaròs, que viu quinze quilòmetres més cap al Sud i amb el qual comparteix llengua. Com diu molt bé la Rosa en el “Torcebraç”, algú es podria imaginar una versió del mateix llibre per a la Comunidad de Madrid en què García Lorca no fos presentat com un referent poètic pel fet de ser andalús? Si no fos tan greu, faria riure.

No ens enganyem, llegir “Torcebraç entre dues cultures” us farà enfadar, segur, tot i que sovint també us farà somriure. Però alhora us farà a tots una mica més savis i us donarà eines per lluitar contra aquesta progressiva i persistent pèrdua de consciència col·lectiva.

Vicent Andrés Estellés deia en un poema: “Recorreria a genollons / els indrets de tota la terra. / Em fregaria amb terra els ulls / i menjaria només terra / perquè aquest és el meu País.” Espavilem-nos i anem amb compte, no fos cas que algun dia aquest torcebraç acabi amb el nostre puny sobre la taula i la terra que mengem –la nostra terra– tingui un altre gust, segurament més amarg.